Després de tot aquest temps que ha passat des de la final, i després de pensar-hi molt, vull comunicar-vos a tots que em retiro de la Selecció…
Va ser una decisió que va fer mal — i encara en fa — a l’ànima, però entenc que és el moment. Us juro que sempre ho vaig donar tot, no només aquests últims anys en què es va guanyar tot, sinó també abans. Sempre vaig lluitar i ho vaig donar tot per aquesta samarreta, per donar-vos alegries i fer que us sentíssiu orgullosos de ser argentins a través del futbol.
Queda poc i les etapes es van tancant, i aquesta és una que em fa molt de mal. Estimo, he estimat i estimaré sempre formar part de la Selecció. M’he buidat; ja no tinc res més per donar, i a més venen nois molt bons darrere que mereixen estar-hi.
Gràcies per tot l’afecte d’aquests 20 anys. Trobaré molt a faltar escoltar-vos des de dins del camp. Ara seré un més de vosaltres, animant i donant suport des de fora (en les bones i en les dolentes, encara més).
Gràcies a la meva família per ser-hi sempre, per acompanyar-me en aquest viatge tan bonic però difícil. Gràcies a cada entrenador, company i dirigent amb qui he tingut la sort de compartir. M’enduc records i moments inoblidables viscuts.
Me’n vaig amb la tranquil·litat i l’orgull d’haver-vos regalat, juntament amb els meus companys, moments somiats. Va ser una bogeria haver-ho viscut amb vosaltres. Us estimo.
Gràcies, Déu, per fer-me argentí.
Visca l’Argentina!
*Aquestes paraules les vaig escriure el 21 de juliol, dos dies després de la final. Avui, després del que ha passat amb el meu pare, n’estic encara més convençut que abans.
